La Dora i l’Estela m’han delegat per fer el discurs final, i també la resta de mestres que heu tingut, tant si encara són a l’escola com si no, així que aquí teniu l’últim rollo que us deixaré anar.
Fa molts anys que la majoria de vosaltres sou a aquesta escola. De ben petits vau arribar, ben espantats els primers dies, i poc a poc, curs a curs, mestres rere mestres, heu anat creixent, us heu anat fent grans.
I nosaltres, des del nostre lloc, us hem anat acompanyant tot aquest temps. Fent-vos costat, consolant-vos, curant-vos els pelats als genolls per les caigudes, escoltant-vos,... mentre vosaltres ens fèieu enfadar, no portant els deures acabats, mirant de copiar, xerrant d’amagat, parlant tots alhora en veu alta, passant-vos paperets, mentre nosaltres fèiem veure que no ho vèiem ( bé, gairebé sempre, fins que ens enfadàvem i llavors us escridassàvem per , al cap d’una estona, oblidar l’incident.)
I les nostres recompenses, més que una bona nota, eren una abraçada, una mirada agraïda, un gest de complicitat. Amb això ens sentíem més que pagats del “nostres nens” , perquè, malgrat tot, això és el que heu estat i sou, els nostres nens.
Però aquesta etapa de la vostra vida s’acaba. Heu crescut i heu de volar. Nosaltres hem intentat ensenyar-vos-en, a volar, però ho heu de fer sols. És veritat que ara, a l’institut, trobareu altres professors ( allà en diuen així, dels mestres) que us continuaran acompanyant en l’aprenentatge d’aquest vol, però ho fareu molt més lliurement, perquè ja n’haureu après.
I dir llibertat vol dir també responsabilitat. És el que té créixer. Les vostres responsabilitats seran molt més vostres, i us tocarà a vosaltres exercir-les. Ja no s’hi valdrà allò de “ és que la mare no m’ho ha preparat” o “ m’ho he deixat a casa” . No. La responsabilitat vol dir assumir que som capaços de dur a terme les nostres feines per nosaltres mateixos.
Al començament ens trobareu a faltar. Si més no una mica. I si més no, les festes que fem i que ens agrada tant fer: castanyades, carnavals, Sant Jordi...
Nosaltres també us trobarem a faltar, si més no durant un temps, fins que al proper curs altres nens i nenes omplin els buits que ara deixareu. Però no s’ompliran del tot i sempre quedaran en un raconet dels nostres cors uns sentiments envers vosaltres que només el temps s’encarregarà de difuminar molt lentament.
Voleu, gaudiu de la vostra llibertat, no accepteu cap barrera ni cap fre que us vulguin imposar i que no us permetin arribar fins on voleu arribar, fins on somieu arribar. I lluiteu per fer-ho. Perquè, com diu el nostre estimat poeta Miquel Martí i Pol, TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE.
Ho has sentit, Wert?
Gràcies i fins sempre.
